#IDAHOT2021: una celebració musical
Aquesta setmana, persones d'arreu del món han celebrat el Dia Internacional contra l'Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia (IDAHOT). A Europa, aquesta data coincideix feliçment amb el Festival d'Eurovisió, aquest pioner de tot allò queer que, d'alguna manera, aconsegueix travessar fronteres per tot el continent (i, inexplicablement, també fins a Austràlia). La presentadora d'enguany és Nikkie de Jager, una dona transgènere. Hi haurà banderes arc de Sant Martí per tot arreu, encara que la majoria de nosaltres continuem "celebrant" des de casa.
I, mirant el món a través de les ulleres acolorides d'Eurovisió, hi ha motius per celebrar.
Visibilitat
Comencem per la visibilitat. La gran quantitat d'esdeveniments, declaracions i reconeixements públics cap a la comunitat LGBTI mostra que cada vegada més persones viuen obertament la seva orientació i identitat sexual, i -el que és igualment important- que cada vegada més persones els donen suport.
Fa només uns anys, eren sobretot activistes i aliades els qui impulsaven aquest missatge. Avui, també el defensen figures polítiques, directives del sector privat i educadores.
Paraules i accions
És clar que no tot el que brilla és or.
Les paraules són meravelloses, però només si van acompanyades d'accions.
Les recerques de l'Agència dels Drets Fonamentals de la UE i d'ILGA-Europe confirmen que promoure i protegir els drets de la comunitat LGBTI és cada cop més difícil en un nombre creixent de països, i que la joventut LGBTI continua tenint més dificultats a l'escola.
Flandes exemplifica bé aquesta contradicció tan habitual: mentre les notícies sobre una agressió homòfoba que va acabar amb la vida d'un jove omplien les pantalles al març, el dia IDAHOT va veure néixer la primera associació estudiantil LGBTQIA+ de Lovaina.
La desesperança i l'esperança mai no són gaire lluny.
Un camí llarg, però compartit
Encara queda molt camí per recórrer, això és evident.
Però aquest camí està ple de persones que s'alcen per la comunitat LGBTI, o que caminen al seu costat, o -i això també és molt esperançador- que gairebé ni s'adonen que són, suposadament, "diferents".
La discriminació, la violència i l'assetjament persisteixen, però com més aprenem, millor preparats estem per afrontar-los i, finalment, prevenir-los.
I, mentrestant, per mantenir el somriure mentre seguim avançant, sempre ens quedarà Eurovisió.
